Teatre Principal de Terrassa
El Teatre Principal de Terrassa és una edificació teatral els orígens de la qual es remunten al 1866, per a l'esbarjo de la burgesia industrial de la ciutat. L'edifici actual, situat a la plaça de Maragall núm. 2, és obra de la reforma de 1911, d’Enric Catà i Francesc Guàrdia, gendre de Lluís Domènech i Montaner i col·laborador seu en la construcció del Palau de la Música Catalana.
És un edifici de caràcter monumental i eclèctic, amb decoració aplicada d'estil modernista. El cos central és coronat per una cúpula coberta de mosaics. A la façana principal, on hi havia escultures de Pau Gargallo, presenta vitralls policroms de temàtica vegetal. Darrerament havia fet funcions de cinema.
Actualment, n'és el propietari l'Ajuntament de Terrassa. Des del mes d'abril de 2007 s'hi fan unes obres de remodelació a càrrec dels arquitectes Xavier Fabré i Lluís Dilmé, obres que està previst que estiguin acabades el març del 2011, coincidint amb el centenari del teatre. L'edifici està inclòs al catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat. Amb la remodelació, el teatre tindrà una superfície total de 4.530 m² (en diverses plantes) i 660 butaques entre platea i amfiteatre, a més d'un centenar de seients més a la Sala de la Cúpula.
El 29 de març de 1914, Enric Granados va fer-hi un concert en el qual va estrenar una improvisació sobre el tema de la seva obra El pelele, que encara no s'havia estrenat (no ho seria, en la forma definitiva, fins al març de 1915, al Palau de la Música Catalanal). L'1 de gener de 1926, el cantant de tangos argentí Carlos Gardel va actuar-hi, en un dels actes de la seva gira per l'Estat espanyol.
Pla Especial Ajuntament
Pla Especial per a l’ampliació del Teatre Principal, situat en el nucli antic de Terrassa a la plaça Maragall núm. 2. El Pla Especial determina, entre d’altres aspectes menors, l’augment del sòl actualment qualificat d’Equipament cultural (clau E.7) en 202 m2, concretament dels actuals 922 m2 de sòl es passarà a 1.124 m2. Amb aquesta adequació del planejament es possibilitaran urbanísticament les obres de rehabilitació i ampliació del Teatre Principal, basades sobretot en l’eixamplament de l’àrea destinada a escena i en la incorporació d’una nova àrea destinada a serveis i evacuació de les persones. L’edifici del Teatre Principal és inclòs en el Catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat i, per tant, les Normes incloses en el Pla Especial incideixen en la precisió de la normativa de protecció ja vigent actualment, tant pel que fa al propi edifici del teatre com pel que fa al seu entorn urbà.
email protegit
Projecte
El Teatre Principal de Terrassa estarà enllestit el febrer del 2011, just per carnestoltes. Les obres de la segona fase de la reforma i ampliació de l'equipament avancen a bon ritme. De fet, l'estructura ja esta acabada i ara queden els revestiments. De l'estat actual de la reforma el que més sorprèn és la proximitat de l'escenari amb el que serà la platea, que encara no té els seients. Si més no, els arquitectes Francesc Xavier Fabré i Lluís Dilmé, destaquen que el Teatre Principal tindrà una boca d'escena tan ampla com la del Gran Teatre del Liceu, 14 metres. Així, s'aconseguirà que tots els espectadors tinguin la millor visibilitat possible.
Els 660 espectadors (440 a platea i 220 a l'amfiteatre) del Teatre Principal de Terrassa tindran una visió privilegiada de l'escenari. Aquest efecte s'ha aconseguit, segons els arquitectes, mitjançant una «negociació» entre l'espai necessari per a la sala i el de l'escenari, que serà molt versàtil. La primera fila de la platea està a 90 centímetres de l'escenari, la distància mínima per tenir una visió adequada. Però el que fa sentir el públic com si estigués a tocar dels actors és l'amplitud de la boca d'escena, de 14 metres. Es tracta de la mateixa mida que la del Gran Teatre del Liceu. «Volem que aquest teatre sigui un referent no només per a la ciutat sinó també per al país», va subratllar Navarro. Amb aquesta amplada, la sensació és que la sala de butaques embolcalla l'escenari. Els arquitectes han aconseguit trobar nous racons gràcies de les escales i dels ascensors (per a clients i per a personal), posant a sota de l'escena el que hi havia al voltant, com ara el guarda-roba i els serveis.
Una altra innovació del Teatre Principal és que cada espectador tindrà sota de cada butaca una sortida d'aire condicionat per millorar l'eficiència i estalviar consum.
Amb tot, la sala encara té una gran bastida, ja que hi ha més dificultats tècniques. S'han acabat tots els treballs d'estructura per a la formació del prosceni i els espais de la tercera planta, els tancaments d'obra de fàbrica i les arrebossats.
Pel que fa a la zona d'escena, a l'àmbit de la caixa escènica s'han fet tots els treballs d'estructura metàl·lica primària i secundària, així com tota l'obra de fàbrica ceràmica de tancament i trasdosats acústics. Al soterrani, ja s'ha posat el paviment definitiu. Hi haurà el guarda-roba, els serveis públics, la sala d'assaig i zones tècniques, fossat d'escena i magatzems. La zona de camerinos és la que més ha avançat de l'edifici i ja han començat els treballs de col·locació d'envans de cartó guix i d'enrajolat.
Rehabilitant la façana
La restauració de la façana començarà en breu, un cop s'hagi muntat la bastida. Així mateix, es netejaran els elements malmesos, s'extrauran mostres i es faran motlles de les peces. Ja s'han recuperat rajoles romanes i les columnes amb l'arc de l'entrada i els vitralls del foyer, al primer pis, que serà un espai independent i tindrà un bar. Quan s'hagi acabat la segona fase, només quedarà posar la il·luminació escènica, el so, els cortinatges i tota la part de tèxtils, així com la senyalització.
Una sala a sota de la cúpula
A la planta segona es farà una sala per a actes independent de la sala principal. Serà un espai polivalent sota de la cúpula original, que tindrà capacitat per a unes cent persones. Aquesta sala, que ara està ocupada amb bastides, tindrà escales i un ascensor, que permetrà arribar al soterrani. Estarà equipada amb cadires que es puguin plegar per poder-hi celebrar des de balls, fins a conferències o concerts de petit format. Els arquitectes tenen la intenció de recuperar la cúpula.
L'accessibilitat és una altra característiques destacable del nou equipament, que ha facilitat la construcció d'aquesta finca annexa, carregar i descarregar, a més de comunicar diferents nivells del teatre.
Terrassa el segle XIX
Terrassa al segle XIX deixarà de ser una vila agrícola i artesanal per esdevenir una ciutat industrial. El procés d'industrialització terrassenc es caracteritzarà per la seva vinculació exclusiva al tèxtil llaner. Les bases d'aquesta industrialització cal buscar-les en els canvis del segle XVIII que afectaren a tot Catalunya i també a Terrassa, on un grup d'empresaris començaren una expansió industrial molt concentrada estructuralment. La invasió napoleònica frenà aquest primer impuls industrial, però a partir dels anys vint el procés de mecanització i la consolidació del sistema fabril van afermar el creixement industrial tèxtil des d'unes bases netament capitalistes. Bàsicament el finançament d'aquesta industrialització es féu amb aportació de capital local més la contribució d'algun comerciant barceloní. Aquesta indústria s'especialitzarà en draperia de qualitat que buscava la seva sortida en les classes benestants i urbanes del mercat espanyol. La principal dificultat amb què topà la nova indústria foren les fonts energètiques. La creació de la Mina Pública d'Aigües de Terrassa el 1841 pretenia ser una alternativa en la força motriu de les fàbriques, malgrat els intents, però, les dificultats energètiques continuaren fins molt més endavant. La mecanització de la indústria local fou dispersa en el temps i els sectors. La filatura aplicava des del 1830 lamule-jenny, els telers Jacquard s'introduïren el 1845 i el telers mecanitzats el 1863. Els aprestos usaren la tondosa transversal a partir del 1830 i la tondosa longitudinal a partir del 1861. Aquest procés d'industrialització va canviar la fesomia terrassenca. El seu creixement urbà, però, no va estar regulat per un Pla d'ordenació fins el 1877, i anterior a aquest les principals pautes les donà la construcció de la carretera de Montcada al sud (1852) i l'arribada del ferrocarril al nord (1856). Aquestes dues obres van alterar de forma important les comunicacions de la ciutat, i foren vitals per a la sortida dels seus productes i l'assortiment de primeres matèries. El gas fou instal·lat a Terrassa el 1860 i l'electricitat el 1866. La industrialització va portar a una indiscutible hegemonia social de la burgesia, que es manifestà liberal en nombroses ocasions, com poden ser l'acceptació de la Constitució de Cadis de 1812 (on era present l'industrial terrassenc Salvador Vinyals), la seva proclamació en el trienni liberal, l'actitud antiabsolutista durant la dècada ominosa i les lluites contra els carlins. Durant el període 1840-43 bona part de la burgesia local adoptà una posició progressista antiesparterista. Durant el sexenni revolucionari, Terrassa fou una de les poques ciutats catalanes que defensà l'opció monàrquica i on els liberals van eclipsar un republicanisme que nasqué i continuà feble. Els liberals monàrquics tenien un paradoxal suport popular en tenir una clara actitud anticarlina (que en l'entrada del 22 de juliol de 1872 els proporcionà un màrtir en la popular figura de Jaume Jover) i per defensar algunes reivindicacions sobre les quintes i els costums que afectaven directament les classes subalternes. La principal figura d'aquest període fou Jaume Vallhonrat, que ocupà l'alcaldia pràcticament durant tot el sexenni. A partir dels anys vuitanta la burgesia terrassenca, basada en la patronal tèxtil llanera, va optar per fer-se un lloc en el caciquisme de la Restauració que li permetés de projectar els seus interessos a Madrid, mantenir el control social de la ciutat i participar en les instàncies de govern intermèdies. Així, entroncant amb el vell liberalisme nasqué, al voltant de la figura d'Alfons Sala, el salisme. Aquest, més que una ideologia o un partit, era simplement l'expressió d'aquests interessos de la burgesia local presentats en clau ciutadana constituint una opció política de districte. El salisme va mantenir durant molt temps un domini polític total, eclipsant el catalanisme polític terrassenc i un republicanisme dèbil i fragmentat. Exceptuant el període de Solidaritat Catalana, Alfons Sala fou el diputat del districte des del 1893 fins al 1922. A partir del 1917 els enfrontaments entre salistes i catalanistes foren duríssims i Sala restà com a baluard de les opcions monàrquiques no catalanistes que van desembocar en la Unió Monàrquica Nacional.
Alfons XIII d'Espanya (Madrid 1886 - Roma 1941),
Fou rei d'Espanya (1902-1931) i cap de la casa reial espanyola (1931 - 1941). Fill pòstum d'Alfons XII d'Espanya i de l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria.
Fill del rei Alfons XII d'Espanya que era fill de la reina Isabel II d'Espanya i de l'infant Francesc d'Assís d'Espanya i de l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria filla de l'arxiduc Carles d'Àustria i de l'arxiduquessa Elisabet d'Àustria. El nou príncep nasqué sis mesos després de la mort del seu pare.
Educat al Palau Reial de Madrid per instructors, cresqué en un món extremadament cortesà en el qual ell se sentia plenament còmode.
Diverses foren les candidates a muller del rei Alfons XIII d'Espanya, d'aquestes destaquen la princesa Victòria Lluïsa de Prússia, la princesa Margarida del Regne Unit i la seva germana la princesa Patrícia del Regne Unit filles del duc de Connaught. També s'havia pensat en alguna princesa francesa o en una arxiduquessa austríaca. Finalment l'elegida va ser la princesa Victòria Eugènia de Battenberg.
El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa Victòria Eugènia de Battenberg filla del príncep Enric de Battenberg i de la princesa Beatriu del Regne Unit. Era per tant néta per línia paterna del príncep Alexandre de Hessen-Darmstadt i de la comtessa polonesa Júlia von Hauke i per línia materna de la reina Victòria I del Regne Unit i del príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha.
El matrimoni estigué ple de controvèrsies, la condició humil de la princesa britànica ja que era tan sols una princesa de Battenberg amb el tractament d'altesa sereníssima i néta d'una simple comtessa polonesa. A la vegada la princesa no posseïa cap mena de fortuna i vivia a cost de la família reial britànica al Palau de Kensington. A més a més, la jove professava el protestantisme: un greu impediment per la família reial espanyola. Però el que realment es veia perillós era que la princesa era portadora del gen de l'hemofília i era probable que l'introduís als seus fills. Superats els obstacles la parella es casà a l'església dels Jerónimos de Madrid. Al mateix dia del casament l'anarquista català Mateu Morral els hi llençà un ram de flors amb una bomba que explotà damunt del cotxe de cavalls de la parella que sortí il·lesa de l'atemptat.
El fantasma de l'hemofília aparegué a les vides dels reis d'Espanya ja des del naixement del seu primer fill. Tant el príncep Alfons com el príncep Gonçal eren patidors d'aquesta malaltia, i les princeses Beatriu i Maria Cristina eren portadores del gen de l'hemofília. La successió s'agreujà pel fet que l'infant Jaume era sordmut i això era considerat un greu impediment. Només l'infant Joan gaudia d'un perfecte estat de salut.
Alfons XIII amb Miguel Primo de Rivera (1930)
Durant la seva minoria d'edat la seva mare exercí la Regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (Tractat de París, 1898). Fou declarat major d'edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) a més de la seva perillosa inclinació envers l'exèrcit. Irritat per la manca de ducilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a José Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-1912). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat franco-espanyol del 1912.
El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Eduardo Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d'inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l'alt comandament militar i induint al general Silvestre a una acció que dugué al sagnant Desastre d'Annual. Per tal d'evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d'estat militar del general Miguel Primo de Rivera (setembre del 1923). S'iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei (popularment conegut a Catalunya com "en Cametes", perquè tenia les cames molt primes) era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l'havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 mostraren que el país s'inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d'Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d'això, el suport de l'opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme.
